La historiografia britànica ha tingut interessants debats sobre conceptes claus del marxisme com els de classe, lluita de classe, industrialització... a més també ha tractat abastament sobre la història britànica i de les classes populars, en aquest treball es recullen les aportacions que fan en aquest sentit Thompon, Foster, Stedman Jones i Kirk sobre aquests conceptes i sobre el cartisme.
E.P.Thompson ens diu a “La formación de la clase obrera en Inglaterra” que la revolta cartista no va poder triomfar ja que la seva demanda no era tant sols el vot, sinó que això implicava coses molt més importants com la igualtat de ciutadania o la dignitat com a persona, i era precisament per això que la classe política no podia acceptar aquesta demanada. Afegeix que la demanada de vot constitueix una nova formula per estendre el control social de la població obrera per millorar les seves condicions de vida i treball.
Thompson representa el gir cultural dins el marxisme, tal com es veu a “Costumbres en comun” mostrat preocupació per les qüestions culturals, així segons aquest autor el gir cultural va lligat a la lluita de classes i a la classe, aquesta visió va fer que alguns detractors el tractessin de culturalista. Afirma en contra dels materialistes que les qüestions culturals tenen importància en si mateixes. Thompson dona també molta importància a les dinàmiques socials i als conflictes socials, ja que creu que es pot entendre com funciona un grup a través dels seus conflictes i relacions socials.
Segons Thompson la consciència de classe es crea durant el segle XIX i floreix amb el cartisme, ja que el capitalisme industrial porta a un antagonisme cultural, econòmic i social entre treballadors i patrons, a més també considera que l’explotació és un fenomen intrínsec de la producció capitalista, i que el sentiment de pèrdua i desplaçament laboral i social és un ingredient fonamental del radicalisme popular als inicis del segle XIX. Thompson també accepta que les relacions de les condicions materials de producció són bàsiques per conèixer les representacions, és a dir, les idees bàsiques que ens fem els humans.
A “Costumbres en comun” ens diu que existia a l’Anglaterra del XVIII un antagonisme entre patricis i plebeus, i alhora una cultura popular establerta per la costum amb experiències molt diferents de la cultura educada, que transmetia tradicions orals i que tenia símbols i rituals, però que no es pot comparar amb la cultura de classe obrera del XIX, per això creu que no és convenient parlar de conflicte de classe pel segle XVIII. Per últim ens diu que els motins són una resposta racional que no tenen com a protagonistes grups desemparats o sense esperances, sinó grups que són conscients que tenen prou força per aconseguir un objectiu concret, i que per tant estan organitzats.
John Foster per la seva banda ens diu que entre 1790 i 1860 es produeixen tot una sèrie de canvis en el capitalisme britànic que donen lloc a la liberalització, però diu que en aquest període a més de la liberalització, hi ha hagut tres grans canvis d’estructures socials: primerament i resultat de les crisis econòmiques neix una consciència laboral amb compromís que trenca amb l’autoritat capitalista i aposta per la lluita econòmica, desprès i com a evolució d’aquesta apareix amb les crisis econòmiques de 1830-40’s la consciència de classe (que ho justifica dient que és la que agafen Marx i Engels pels seus anàlisis), i finalment a finals dels quarantes i als cinquantes, i com a conseqüència de la liberalització, ens trobem amb una nova divisió de les classes socials, que afecta sobretot la classe obrera. Aquí es refereix a l’aristocràcia obrera, terme amb el que es designa un nou estrat d’obrers que estan per sobre de la resta pel que fa a ingressos, mentalitat i visió d’un mateix, i que significaran la fragmentació de la classe obrera, i arran d’això i de les reformes de l’estat liberal Foster creu que arriba la crisi del cartisme, ja que el cartisme perd un suport molt important i les reivindicacions van deixant de tenir sentit. És per això doncs, que aquest autor creu, igual que Kirk, i a diferència de Stedman Jones, que el cartisme va constituir en un moviment social fruit de la lluita de classes, on va estar ben present la consciència revolucionària
Stedman Jones en el seu primer text ens diu que a la dècada de 1830 i 1840, alhora que es consolida definitivament el capitalisme industrial, hi ha la decadència de la lluita obrera que comporta també la crisi final del cartisme. La classe obrera va sumar derrotes molt desmoralitzadores que culminen amb el fracàs de la revolució de 1848. Stedman Jones discrepa de Foster al afirmar que no s’ha d’estudiar la fi del cartisme i la decadència de la lluita de classes només com l’abandonament d’aquesta lluita per part dels líders de l’aristocràcia obrera sinó també com la consolidació d’una nova estructura que incloïa la totalitat dels treballadors. Així Stedman Jones reflecteix la idea que molts obrers van acceptar el capitalisme ja que van creure que era inevitable. Precisament això també o creuen Marx i Engels i el 1848 publiquen “El Manifest Comunista” destinat a encoratjar el moviment obrer i reanimar-lo tot convencent-lo que amb la lluita obrera es podrà superar el capitalisme per passar a l’últim estadi de la humanitat que serà el comunisme on a diferència del sistema d’explotació capitalista, en aquest totes les persones seran lliures i iguals. Alhora també refusa a Foster l’excessiva importància que dona a la liberalització, que la considera exagerada.
En el segon text Stedman Jones ens diu que tradicionalment s’ha estudiat el cartisme com un moviment social i de classe, però que realment aquest va ser un moviment polític, ja que diu que no és simplement una manifestació de misèria i dolor, sinó que articula una solució política a la misèria i un diagnòstic polític a les seves causes. Per això diu que per comprendre realment les queixes socials i econòmiques dels cartistes cal estudiar-los com un moviment polític enlloc de social.
L’autor afegeix que els cartistes utilitzaven un llenguatge polític, ja que no lluitaven des de la classes, sinó que ho feien pel poble i la nació contra el poder econòmic i financer, i per això el programa cartista va ser creïble mentre es podia atribuir a causes polítiques la desocupació, els salaris baixos la i seguretat econòmica i altres problemes, però les reformes de l’estat als anys quaranta van fer que el llenguatge cartista contra el liberalisme ja no fos útil i va entrar en crisi.
Amb això Stedman Jones refusa que el cartisme sigui un moviment social i en canvi afirma que va ser un moviment polític (tant pel que fa a la seva creació com el seu declivi), alhora refusa que fos impulsat des de la lluita de classes, ja que lluny d’això presentava un programa polític on a més del vot es demanaven tota una altre sèrie de demandes per tal de millorar la situació dels treballadors, i per això un cop l’estat liberal va anar concedint poc a poc avanços en aquest sentit, el cartisme va perdre força perquè el seu llenguatge va deixar de tenir sentit. Per defensar aquesta idea que no és un moviment de la lluita de classe defensa que no era seguit només per obrers sinó per molts altres membres productius de la societat, com treballadors i patrons “justos” que eren víctimes del monopoli del poder polític i de la corrupció, i també per tots aquells que eren privats de representació política. Avisa també que atacaven als “capitalistes” però no pel seu paper econòmic, sinó per les seves creences polítiques i les seves actituds socials, a més criticaven als patrons injustos, no als patrons com a tal, i no condemnen els beneficis sinó els beneficis excessius. S’oposa també a la idea de Foster de que existia una consciència revolucionària, i també a la de Thompson que amb el cartisme floreix una consciència de classe basada en part amb un creixent antagonisme econòmic entre treballadors i patrons. Per tant creu que les queixes no eren tant contra el sistema econòmic com a tal, sinó contra els seus abusos, que s’atribuïen al sistema polític. Refusa també de Foster que el cartisme va fracassar per les transformacions de l’economia i per les divisions dins el moviment, i també la idea estesa dins el marxisme que la causa d’aquest fracàs va ser la immaduresa de la consciència de classe. Així doncs, per Stedman Jones el cartisme és l’exemple clàssic de com molts historiadors marxistes s’han dedicat a inflar falsament la consciència de classe dels treballadors anglesos de l’època contemporània. Avisa que s’ha de vigilar amb les nocions a priori de la consciència de classe i prestar molta atenció al llenguatge real i al context històric. Amb aquestes referències al llenguatge Stedman Jones fa un primer pas cap el gir lingüístic, que considerarà que la qüestió fonamental són les relacions que s’estableixen entre la “realitat” i les seves representacions (maneres d’entendre-la), amb el llenguatge com a element fonamental i constructor de significats socials.
Per la seva banda Neville Kirk refusa tant en el primer com en el segon text i a “En defensa de la classe” les tesis de Jones al afirmar que el cartisme era un moviment social i amb un fort sentiment de classe, fruit dels antagonismes econòmics creixents entre capitalistes i treballadors, i ho justifica, lligant amb les idees de Thompson sobre la consciència de classe, que aquest conflicte de classes afectava tots i cadascun dels aspectes que afectaven a la vida d’un ciutadà a aquells anys, per tant discuteix la tesi de Stedman Jones dient que no pot ser només un moviment amb idees polítiques sinó també culturals i econòmiques. Alhora matisa la idea de Stedman Jones que les concessions que va fer l’estat en matèria de drets fossin la causa de la desaparició del moviment, accepta això, però afegeix que també va tenir-hi molta importància el fet que els cartistes perdessin la batalla ideològica que tenien contra l’estat liberal, ja que les reformes d’aquest van ser acceptades per un sector del moviment que van deixar de veure en l’estat un enemic. Justifica que és un moviment social afirmant que els cartistes estaven molt preocupats per les qüestions morals relacionades amb l’orgull dels treballadors, la seva independència, i el dret a ser tractats com essers humans racionals i creatius, i no com a obedients i passives màquines.
A més també critica de Stedman Jones, que la coacció de l’estat va causar moltes derrotes al poble, i ell les amaga amb una idealització de l’estat, i que el refús que aquesta autor fa al reduccionisme de la classe l’ha conduit a l’idealisme poc convincent i no al materialisme.
Així doncs veiem amb aquests dos autors dues posicions totalment enfrontades, mentre que Kirk si que comparteix amb Thompson i Foster una visió més o menys conjunta, sobre el cartisme i la història de les classes populars.
