La crisi dels grans paradigmes i l’esmicolament de la història

1. Des del segle XIX s’està debatent sobre quina ha de ser la relació ciència-història, convertint-se aquest amb un tema molt present en les diferents polèmiques historiogràfiques del segles XIX i XX. La frase “Fer història consisteix en construir hipòtesis suficientment operatives per explicar el passat” ens servirà per introduir-nos dins aquest debat.

L’idea de construir una “història científica” arrenca amb la revolució científica del segle XVII i la Il·lustració del segle XVIII, que desenvolupen mètodes per analitzar críticament els documents. Aquest és el primer intent per convertir la història en ciència, ja que creien que aquest era el camí per poder descobrir com era realment el passat. El problema del mètode serà el primer que es planteja per poder convertir la història en una disciplina científica.
Al segle XIX els historicistes encapçalats per Von Ranke fan un pas endavant plantejant principis i regles per aconseguir la veritat científica, tal com feien les ciències naturals, per això alguns autors parlen d’aquesta corrent com “ciències de l’esperit”. Els metódics-positivistes, amb Langlois i Seignobos al capdavant, i l’escola alemanya legitimaren també la història coma ciència a partir del mètode empíric-racionalista que havia de proporcionar el que realment havia passat, i s’allunyava de la metafísica i la història idealista. Així la ciència de la història disposava d’un mètode científic per reconstruir el passat a partir de la crítica dels documents.
Fins llavors doncs es creia en la idea de Von Ranke que es podria explicar la història tal i com havia succeït, cosa que significava confiança il·limitada amb la raó humana. Però Popper trencarà amb aquesta visió afirmant que no n’hi ha prou reconstruint el passat, per ser ciència cal un mètode, que és: el conjunt d’operacions logico-epistemològiques que permeten validar les teories científiques, i a més tot enunciat científic haurà de poder ser sotmès a la prova de la falsació, que és el que li donarà cientificitat. Així el mètode hipotètic-deductiu substitueix l’hipotètic-inductiu que regia fins llavors, quedant la història fora de la ciència ja que no pot establir lleis universals ni ser sotmesa a la comprovació.
Al imposar-se aquesta visió els historiadors hauran d’optar o bé a resignar-se i acceptar que la història no és ciència ja que no pot complir aquests requisits, o bé treballar per aconseguir que la història sigui un tipus de coneixement el més semblant possible a aquest model, ja que en la mesura que si aproximi podrà ser considerada ciència.
Aquesta rigidesa serà superada quan Kuhn afirma que no cal fer lleis universals perquè un paradigma sigui científic perquè hi ha realitats diferents, i també amb la “història problema” i la història social i econòmica que plantegen Bloch i Febvre des dels Annales, que volien convertir la història amb un nou tipus de ciència, per això necessitaven lligar història i ciències socials amb la història com a pal de paller. Molts autors acabaran refusant la història com a ciència, com Thompson quan afirma que la lògica de la història és diferent a la de la ciència, i molts autors també retornaran a la història narrativa ja que consideren que la història és sempre una narració. Tot això acabarà portant a la fragmentació metodològica perquè ja no es creurà en categories fixes, definitives ni inalterables per cap societat o època. Ja no tindrà sentit discutir sobre si els historiadors fan o no ciència, perquè la història refusarà perdre la seva originalitat a canvi de ser considerada ciència. Així arriba el gir lingüístic que qüestiona la mateixa possibilitat de coneixement objectiu perquè no existeix cap realitat objectiva que sigui possible de conèixer independentment de les seves representacions, el gir lingüístic portarà a més que els historiadors estiguin cada vegada més dividits per la multiplicació de subdisciplines. Actualment grans paradigmes i les seves visions ja han quedat enrere.

Vista doncs la polèmica historiogràfica, crec que l’autor de la frase “Fer història consisteix en construir hipòtesis suficientment operatives per explicar el passat” ha de pretendre que la història sigui ciència, ja que només així s’entén que cregui que per conèixer el passat cal plantejar “hipòtesis”, ja que les hipòtesis només s’utilitzen en les ciències. En canvi si defensés que la història no és una disciplina científica no ho plantejaria d’aquesta manera, ja que com a tal, aquesta no necessitaria haver de paltejar cap hipòtesi per explicar com era el passat.
L’autor a més diu que les hipòtesis han de ser operatives, això és una altre símptoma inequívoc que remet a la cientificitat i a Popper, que defineix el mètode com un “conjunt d’operacions logico-epistemologiques que permeten validar les teories científiques”. El mot “operatives” doncs indicaria que aquestes hipòtesis es poden falsar i comprovar, i que per tant són el mitjà per poder conèixer el passat.
Quan l’autor es refereix a ”explicar" remet a que sense hipòtesis no hi ha manera de conèixer el passat ja que com que aquest no es pot conèixer directament, ho hem de fer a través de les hipòtesis.
El fet que l’autor parli només del “passat” indica que afectivament no pertany a la historiografia postmodernista o del gir lingüístic, ja que fins aquesta corrent totes les perspectives historiogràfiques creien que era possible el coneixement del passat, en canvi aquests afirmen que la realitat varia segons l’espectador i per això és subjectiva. Per Foucault és impossible crear en història un discurs teòric, unitari, formal i científic, i aposten per les genealogies desordenades i fragmentàries. Per tant segons aquesta corrent, i a diferencia de les que hi havia hagut anteriorment, el passat no es podrà conèixer tal com era ja que no és una realitat regida per lleis universals, cosa que fa que no es pugui refusar cap punt de vista que expliqui com era aquest.

2. “Veracitat” i “funció social” de l’historiador/a.

Parlar de veritat en història, com en tants altres camps, sempre és complicat ja que no existeix una realitat objectiva, i un fet pot haver estat percebut de forma molt diferent per cada observador. És per això que els postmodernistes creuen que mai es coneixerà el passat tal com va succeir realment. Però per fer història no podem estar contínuament dins el dubte cartesià, ja que sinó mai s’avencaria en l’estudi de cap procés històric, i per això tal com diu Roger Chartier és necessari acceptar “veritats”.
Tot i això tradicionalment s’ha atribuït a l’historiador una certa funció social vers el poble, sovint lligat amb un cert caràcter adoctrinador sobre la història de la nació, que tendeix a substituir la “veritat” històrica, és a dir explicar realment com van succeir els fets històrics, per passar a exaltar la nació amb grans herois, grans efemèrides i grans episodis nacionals sovint molt idealitzats, alhora que sol oblidar-se, amagar o camuflar els episodis més foscos d’aquesta història.
Comparteixo l’opinió de la primera cita de l’exercici, que insisteix en què la imatge que ens fem del passat sempre és imparcial, sempre ens decantem cap una banda o altre, ja que la neutralitat mai existeix, i menys si es tracten aspectes propers a l’historiador. És per això que l’autor diferencia entre imparcialitat, que inclús diu que és bo que existeixi, i objectivitat, que en canvi diu que considera imprescindible dir la veritat.
La segons cita lliga amb el que s’ha explicat sobre la funció social de l’historiador, ja que afirma que el que importa no és el punt de vista polític o ideològic de l’historiador sinó del país, és aquest caràcter adoctrinador i de idealització del passat nacional que sovint se li dona com a funció a l’historiador.
Per últim la tercera cita és una mica contradictòria amb les dues anteriors ja que reclama l’autonomia de l’historiador en relació amb la política, en canvi les anteriors afirmaven que la imparcialitat era impossible.

La “veritat” és doncs un dels grans problemes que s’ha trobat la història a l’hora de ser considerada una ciència, ja que aquestes es caracteritzen per l’objectivitat absoluta, com per exemple tenen les matemàtiques, la física o la química, en canvi la història no es podrà deslliurar mai de la subjectivitat, ja que mai deixarà de ser un coneixement indirecte del passat.