Marxismes

La historiografia britànica ha tingut interessants debats sobre conceptes claus del marxisme com els de classe, lluita de classe, industrialització... a més també ha tractat abastament sobre la història britànica i de les classes populars, en aquest treball es recullen les aportacions que fan en aquest sentit Thompon, Foster, Stedman Jones i Kirk sobre aquests conceptes i sobre el cartisme.

E.P.Thompson ens diu a “La formación de la clase obrera en Inglaterra” que la revolta cartista no va poder triomfar ja que la seva demanda no era tant sols el vot, sinó que això implicava coses molt més importants com la igualtat de ciutadania o la dignitat com a persona, i era precisament per això que la classe política no podia acceptar aquesta demanada. Afegeix que la demanada de vot constitueix una nova formula per estendre el control social de la població obrera per millorar les seves condicions de vida i treball.

Thompson representa el gir cultural dins el marxisme, tal com es veu a “Costumbres en comun” mostrat preocupació per les qüestions culturals, així segons aquest autor el gir cultural va lligat a la lluita de classes i a la classe, aquesta visió va fer que alguns detractors el tractessin de culturalista. Afirma en contra dels materialistes que les qüestions culturals tenen importància en si mateixes. Thompson dona també molta importància a les dinàmiques socials i als conflictes socials, ja que creu que es pot entendre com funciona un grup a través dels seus conflictes i relacions socials.

Segons Thompson la consciència de classe es crea durant el segle XIX i floreix amb el cartisme, ja que el capitalisme industrial porta a un antagonisme cultural, econòmic i social entre treballadors i patrons, a més també considera que l’explotació és un fenomen intrínsec de la producció capitalista, i que el sentiment de pèrdua i desplaçament laboral i social és un ingredient fonamental del radicalisme popular als inicis del segle XIX. Thompson també accepta que les relacions de les condicions materials de producció són bàsiques per conèixer les representacions, és a dir, les idees bàsiques que ens fem els humans.

A “Costumbres en comun” ens diu que existia a l’Anglaterra del XVIII un antagonisme entre patricis i plebeus, i alhora una cultura popular establerta per la costum amb experiències molt diferents de la cultura educada, que transmetia tradicions orals i que tenia símbols i rituals, però que no es pot comparar amb la cultura de classe obrera del XIX, per això creu que no és convenient parlar de conflicte de classe pel segle XVIII. Per últim ens diu que els motins són una resposta racional que no tenen com a protagonistes grups desemparats o sense esperances, sinó grups que són conscients que tenen prou força per aconseguir un objectiu concret, i que per tant estan organitzats.

John Foster per la seva banda ens diu que entre 1790 i 1860 es produeixen tot una sèrie de canvis en el capitalisme britànic que donen lloc a la liberalització, però diu que en aquest període a més de la liberalització, hi ha hagut tres grans canvis d’estructures socials: primerament i resultat de les crisis econòmiques neix una consciència laboral amb compromís que trenca amb l’autoritat capitalista i aposta per la lluita econòmica, desprès i com a evolució d’aquesta apareix amb les crisis econòmiques de 1830-40’s la consciència de classe (que ho justifica dient que és la que agafen Marx i Engels pels seus anàlisis), i finalment a finals dels quarantes i als cinquantes, i com a conseqüència de la liberalització, ens trobem amb una nova divisió de les classes socials, que afecta sobretot la classe obrera. Aquí es refereix a l’aristocràcia obrera, terme amb el que es designa un nou estrat d’obrers que estan per sobre de la resta pel que fa a ingressos, mentalitat i visió d’un mateix, i que significaran la fragmentació de la classe obrera, i arran d’això i de les reformes de l’estat liberal Foster creu que arriba la crisi del cartisme, ja que el cartisme perd un suport molt important i les reivindicacions van deixant de tenir sentit. És per això doncs, que aquest autor creu, igual que Kirk, i a diferència de Stedman Jones, que el cartisme va constituir en un moviment social fruit de la lluita de classes, on va estar ben present la consciència revolucionària

Stedman Jones en el seu primer text ens diu que a la dècada de 1830 i 1840, alhora que es consolida definitivament el capitalisme industrial, hi ha la decadència de la lluita obrera que comporta també la crisi final del cartisme. La classe obrera va sumar derrotes molt desmoralitzadores que culminen amb el fracàs de la revolució de 1848. Stedman Jones discrepa de Foster al afirmar que no s’ha d’estudiar la fi del cartisme i la decadència de la lluita de classes només com l’abandonament d’aquesta lluita per part dels líders de l’aristocràcia obrera sinó també com la consolidació d’una nova estructura que incloïa la totalitat dels treballadors. Així Stedman Jones reflecteix la idea que molts obrers van acceptar el capitalisme ja que van creure que era inevitable. Precisament això també o creuen Marx i Engels i el 1848 publiquen “El Manifest Comunista” destinat a encoratjar el moviment obrer i reanimar-lo tot convencent-lo que amb la lluita obrera es podrà superar el capitalisme per passar a l’últim estadi de la humanitat que serà el comunisme on a diferència del sistema d’explotació capitalista, en aquest totes les persones seran lliures i iguals. Alhora també refusa a Foster l’excessiva importància que dona a la liberalització, que la considera exagerada.

En el segon text Stedman Jones ens diu que tradicionalment s’ha estudiat el cartisme com un moviment social i de classe, però que realment aquest va ser un moviment polític, ja que diu que no és simplement una manifestació de misèria i dolor, sinó que articula una solució política a la misèria i un diagnòstic polític a les seves causes. Per això diu que per comprendre realment les queixes socials i econòmiques dels cartistes cal estudiar-los com un moviment polític enlloc de social.

L’autor afegeix que els cartistes utilitzaven un llenguatge polític, ja que no lluitaven des de la classes, sinó que ho feien pel poble i la nació contra el poder econòmic i financer, i per això el programa cartista va ser creïble mentre es podia atribuir a causes polítiques la desocupació, els salaris baixos la i seguretat econòmica i altres problemes, però les reformes de l’estat als anys quaranta van fer que el llenguatge cartista contra el liberalisme ja no fos útil i va entrar en crisi.

Amb això Stedman Jones refusa que el cartisme sigui un moviment social i en canvi afirma que va ser un moviment polític (tant pel que fa a la seva creació com el seu declivi), alhora refusa que fos impulsat des de la lluita de classes, ja que lluny d’això presentava un programa polític on a més del vot es demanaven tota una altre sèrie de demandes per tal de millorar la situació dels treballadors, i per això un cop l’estat liberal va anar concedint poc a poc avanços en aquest sentit, el cartisme va perdre força perquè el seu llenguatge va deixar de tenir sentit. Per defensar aquesta idea que no és un moviment de la lluita de classe defensa que no era seguit només per obrers sinó per molts altres membres productius de la societat, com treballadors i patrons “justos” que eren víctimes del monopoli del poder polític i de la corrupció, i també per tots aquells que eren privats de representació política. Avisa també que atacaven als “capitalistes” però no pel seu paper econòmic, sinó per les seves creences polítiques i les seves actituds socials, a més criticaven als patrons injustos, no als patrons com a tal, i no condemnen els beneficis sinó els beneficis excessius. S’oposa també a la idea de Foster de que existia una consciència revolucionària, i també a la de Thompson que amb el cartisme floreix una consciència de classe basada en part amb un creixent antagonisme econòmic entre treballadors i patrons. Per tant creu que les queixes no eren tant contra el sistema econòmic com a tal, sinó contra els seus abusos, que s’atribuïen al sistema polític. Refusa també de Foster que el cartisme va fracassar per les transformacions de l’economia i per les divisions dins el moviment, i també la idea estesa dins el marxisme que la causa d’aquest fracàs va ser la immaduresa de la consciència de classe. Així doncs, per Stedman Jones el cartisme és l’exemple clàssic de com molts historiadors marxistes s’han dedicat a inflar falsament la consciència de classe dels treballadors anglesos de l’època contemporània. Avisa que s’ha de vigilar amb les nocions a priori de la consciència de classe i prestar molta atenció al llenguatge real i al context històric. Amb aquestes referències al llenguatge Stedman Jones fa un primer pas cap el gir lingüístic, que considerarà que la qüestió fonamental són les relacions que s’estableixen entre la “realitat” i les seves representacions (maneres d’entendre-la), amb el llenguatge com a element fonamental i constructor de significats socials.

Per la seva banda Neville Kirk refusa tant en el primer com en el segon text i a “En defensa de la classe” les tesis de Jones al afirmar que el cartisme era un moviment social i amb un fort sentiment de classe, fruit dels antagonismes econòmics creixents entre capitalistes i treballadors, i ho justifica, lligant amb les idees de Thompson sobre la consciència de classe, que aquest conflicte de classes afectava tots i cadascun dels aspectes que afectaven a la vida d’un ciutadà a aquells anys, per tant discuteix la tesi de Stedman Jones dient que no pot ser només un moviment amb idees polítiques sinó també culturals i econòmiques. Alhora matisa la idea de Stedman Jones que les concessions que va fer l’estat en matèria de drets fossin la causa de la desaparició del moviment, accepta això, però afegeix que també va tenir-hi molta importància el fet que els cartistes perdessin la batalla ideològica que tenien contra l’estat liberal, ja que les reformes d’aquest van ser acceptades per un sector del moviment que van deixar de veure en l’estat un enemic. Justifica que és un moviment social afirmant que els cartistes estaven molt preocupats per les qüestions morals relacionades amb l’orgull dels treballadors, la seva independència, i el dret a ser tractats com essers humans racionals i creatius, i no com a obedients i passives màquines.

A més també critica de Stedman Jones, que la coacció de l’estat va causar moltes derrotes al poble, i ell les amaga amb una idealització de l’estat, i que el refús que aquesta autor fa al reduccionisme de la classe l’ha conduit a l’idealisme poc convincent i no al materialisme.

Així doncs veiem amb aquests dos autors dues posicions totalment enfrontades, mentre que Kirk si que comparteix amb Thompson i Foster una visió més o menys conjunta, sobre el cartisme i la història de les classes populars.

La crisi dels grans paradigmes i l’esmicolament de la història

1. Des del segle XIX s’està debatent sobre quina ha de ser la relació ciència-història, convertint-se aquest amb un tema molt present en les diferents polèmiques historiogràfiques del segles XIX i XX. La frase “Fer història consisteix en construir hipòtesis suficientment operatives per explicar el passat” ens servirà per introduir-nos dins aquest debat.

L’idea de construir una “història científica” arrenca amb la revolució científica del segle XVII i la Il·lustració del segle XVIII, que desenvolupen mètodes per analitzar críticament els documents. Aquest és el primer intent per convertir la història en ciència, ja que creien que aquest era el camí per poder descobrir com era realment el passat. El problema del mètode serà el primer que es planteja per poder convertir la història en una disciplina científica.
Al segle XIX els historicistes encapçalats per Von Ranke fan un pas endavant plantejant principis i regles per aconseguir la veritat científica, tal com feien les ciències naturals, per això alguns autors parlen d’aquesta corrent com “ciències de l’esperit”. Els metódics-positivistes, amb Langlois i Seignobos al capdavant, i l’escola alemanya legitimaren també la història coma ciència a partir del mètode empíric-racionalista que havia de proporcionar el que realment havia passat, i s’allunyava de la metafísica i la història idealista. Així la ciència de la història disposava d’un mètode científic per reconstruir el passat a partir de la crítica dels documents.
Fins llavors doncs es creia en la idea de Von Ranke que es podria explicar la història tal i com havia succeït, cosa que significava confiança il·limitada amb la raó humana. Però Popper trencarà amb aquesta visió afirmant que no n’hi ha prou reconstruint el passat, per ser ciència cal un mètode, que és: el conjunt d’operacions logico-epistemològiques que permeten validar les teories científiques, i a més tot enunciat científic haurà de poder ser sotmès a la prova de la falsació, que és el que li donarà cientificitat. Així el mètode hipotètic-deductiu substitueix l’hipotètic-inductiu que regia fins llavors, quedant la història fora de la ciència ja que no pot establir lleis universals ni ser sotmesa a la comprovació.
Al imposar-se aquesta visió els historiadors hauran d’optar o bé a resignar-se i acceptar que la història no és ciència ja que no pot complir aquests requisits, o bé treballar per aconseguir que la història sigui un tipus de coneixement el més semblant possible a aquest model, ja que en la mesura que si aproximi podrà ser considerada ciència.
Aquesta rigidesa serà superada quan Kuhn afirma que no cal fer lleis universals perquè un paradigma sigui científic perquè hi ha realitats diferents, i també amb la “història problema” i la història social i econòmica que plantegen Bloch i Febvre des dels Annales, que volien convertir la història amb un nou tipus de ciència, per això necessitaven lligar història i ciències socials amb la història com a pal de paller. Molts autors acabaran refusant la història com a ciència, com Thompson quan afirma que la lògica de la història és diferent a la de la ciència, i molts autors també retornaran a la història narrativa ja que consideren que la història és sempre una narració. Tot això acabarà portant a la fragmentació metodològica perquè ja no es creurà en categories fixes, definitives ni inalterables per cap societat o època. Ja no tindrà sentit discutir sobre si els historiadors fan o no ciència, perquè la història refusarà perdre la seva originalitat a canvi de ser considerada ciència. Així arriba el gir lingüístic que qüestiona la mateixa possibilitat de coneixement objectiu perquè no existeix cap realitat objectiva que sigui possible de conèixer independentment de les seves representacions, el gir lingüístic portarà a més que els historiadors estiguin cada vegada més dividits per la multiplicació de subdisciplines. Actualment grans paradigmes i les seves visions ja han quedat enrere.

Vista doncs la polèmica historiogràfica, crec que l’autor de la frase “Fer història consisteix en construir hipòtesis suficientment operatives per explicar el passat” ha de pretendre que la història sigui ciència, ja que només així s’entén que cregui que per conèixer el passat cal plantejar “hipòtesis”, ja que les hipòtesis només s’utilitzen en les ciències. En canvi si defensés que la història no és una disciplina científica no ho plantejaria d’aquesta manera, ja que com a tal, aquesta no necessitaria haver de paltejar cap hipòtesi per explicar com era el passat.
L’autor a més diu que les hipòtesis han de ser operatives, això és una altre símptoma inequívoc que remet a la cientificitat i a Popper, que defineix el mètode com un “conjunt d’operacions logico-epistemologiques que permeten validar les teories científiques”. El mot “operatives” doncs indicaria que aquestes hipòtesis es poden falsar i comprovar, i que per tant són el mitjà per poder conèixer el passat.
Quan l’autor es refereix a ”explicar" remet a que sense hipòtesis no hi ha manera de conèixer el passat ja que com que aquest no es pot conèixer directament, ho hem de fer a través de les hipòtesis.
El fet que l’autor parli només del “passat” indica que afectivament no pertany a la historiografia postmodernista o del gir lingüístic, ja que fins aquesta corrent totes les perspectives historiogràfiques creien que era possible el coneixement del passat, en canvi aquests afirmen que la realitat varia segons l’espectador i per això és subjectiva. Per Foucault és impossible crear en història un discurs teòric, unitari, formal i científic, i aposten per les genealogies desordenades i fragmentàries. Per tant segons aquesta corrent, i a diferencia de les que hi havia hagut anteriorment, el passat no es podrà conèixer tal com era ja que no és una realitat regida per lleis universals, cosa que fa que no es pugui refusar cap punt de vista que expliqui com era aquest.

2. “Veracitat” i “funció social” de l’historiador/a.

Parlar de veritat en història, com en tants altres camps, sempre és complicat ja que no existeix una realitat objectiva, i un fet pot haver estat percebut de forma molt diferent per cada observador. És per això que els postmodernistes creuen que mai es coneixerà el passat tal com va succeir realment. Però per fer història no podem estar contínuament dins el dubte cartesià, ja que sinó mai s’avencaria en l’estudi de cap procés històric, i per això tal com diu Roger Chartier és necessari acceptar “veritats”.
Tot i això tradicionalment s’ha atribuït a l’historiador una certa funció social vers el poble, sovint lligat amb un cert caràcter adoctrinador sobre la història de la nació, que tendeix a substituir la “veritat” històrica, és a dir explicar realment com van succeir els fets històrics, per passar a exaltar la nació amb grans herois, grans efemèrides i grans episodis nacionals sovint molt idealitzats, alhora que sol oblidar-se, amagar o camuflar els episodis més foscos d’aquesta història.
Comparteixo l’opinió de la primera cita de l’exercici, que insisteix en què la imatge que ens fem del passat sempre és imparcial, sempre ens decantem cap una banda o altre, ja que la neutralitat mai existeix, i menys si es tracten aspectes propers a l’historiador. És per això que l’autor diferencia entre imparcialitat, que inclús diu que és bo que existeixi, i objectivitat, que en canvi diu que considera imprescindible dir la veritat.
La segons cita lliga amb el que s’ha explicat sobre la funció social de l’historiador, ja que afirma que el que importa no és el punt de vista polític o ideològic de l’historiador sinó del país, és aquest caràcter adoctrinador i de idealització del passat nacional que sovint se li dona com a funció a l’historiador.
Per últim la tercera cita és una mica contradictòria amb les dues anteriors ja que reclama l’autonomia de l’historiador en relació amb la política, en canvi les anteriors afirmaven que la imparcialitat era impossible.

La “veritat” és doncs un dels grans problemes que s’ha trobat la història a l’hora de ser considerada una ciència, ja que aquestes es caracteritzen per l’objectivitat absoluta, com per exemple tenen les matemàtiques, la física o la química, en canvi la història no es podrà deslliurar mai de la subjectivitat, ja que mai deixarà de ser un coneixement indirecte del passat.